Exposició Ester Baulida "Nochera"


NOCHERA: LETRA, SO I IMATGE 

A la Sala de l’Oli, Ester Baulida (Girona, 1962) presenta la videoinstal·lació Nochera (2016), títol que parteix de la zamba del mateix nom escrita por Jaime Dávalos, composició musical d’Ernesto Cabeza i interpretada per Sílvia Pérez Cruz. La viodeoinstal.lació s’ubica al bell mig de la sala, de manera que pot ser vista des de dues bandes, per establir una interacció poètica i diàfana amb un espai carregat d’història, alhora que el contingut visual s’integra en l'arquitectura de l'immoble. 

La lletra de Jaime Dávalos poetitza sobre el contacte íntim de les persones amb la seva terra, per parlar de manera insòlita d’un sentiment d’absència, de soledat, d’enyorança..., per trobar l'empara en el recolliment de la nit. Baulida, com a cantadora de configuracions visuals, empra una estructura narrativa no lineal de caràcter al·legòric, en la qual combina les imatges estàtiques de fotografies amb les de moviment –filmacions- per produir escenes enigmàtiques dinamitzades per una amplia gamma de fosos. És a dir, superposicions que li permeten crear un lligam conceptual amb les imatges per expressar la seva personal percepció de l’entorn, a partir d’una interrelació híbrida i orgànica entre els fenòmens naturals i els estats emocionals.

 

D’aquesta manera, Ester Baulida, captivada pel component poètic de la zamba, va filant seguint una lògica cíclica amb imatges que poden ser tant un relat biogràfic que parla de la seva vinculació amb l’entorn natural i cultural de la zona, com representacions misterioses per expressar un retrat d'afinades emocions que parteixen del lloc més recondit del seu ésser per parlar sobre la poètica del paisatge amb subliminals sentiments d’absència reflectits en qüestions sobre l’amor, la vida o la mort.

BAULIDA PARTEIX DE LES EXPERIÈNCIES DIRECTES I DE LES OBSERVACIONS DEL SEU ENTORN 

Així, la peça d’Ester Baulida evoca no només la lletra de la cançó sinó la cadència inexorable del ritme de la veu de Sílvia Pérez Cruz, de manera que tant el contingut com les formes donen a l’espectador la possibilitat d’obrir la ment cap nous horitzons de significació, per desvetllar-li la seva capacitat creativa, d’una banda, buscant llaços de connexió mitjançant les experiències viscudes i, de l’altra, apel·lant les seves facultats sensorials per interaccionar amb les particularitats immanents del vídeo, ja sigui amb el sentit més evident, el visual; el més indeleble, l’auditiu, o potser el més encobert, el tàctil, per esdevenir aquest una font de coneixement/pensament. Aleshores, el seu discurs, des d’una perspectiva molt subjectiva, es va construint en diverses capes de significació que semblen escapar-se de l’estricta lectura o comprensió intel·lectual, tal com ho fan els versos de la cançó.

 

En definitiva, de l'energia vital, expressada pel fèrtil aroma de la cabellera pluvial que cau amb força a la terra, terra assedegada de nutrients per fer fruitar els ceps i cobrir-los de raïms daurats, arrodonits, que són miralls de la lluna.

Baulida es pregunta quins són els moments més significatius d'una existència? Potser els raptats per la creativitat expressats en art i cultura, com la guitarra que conté -en la seva substància matèrica- l'arbre de la vida. Instrument de corda amb forma de silueta femenina, cintura sonora que canta com són d’efímers els moments de desig designats capriciosament per la força còsmica de les estrelles. Instants d'inflexió que marquen i s’esvaeixen talment ho fa la intensitat de la llum de la lluna o l’aroma del vi. Forma de guitarra-cos femení que és present en el vídeo a partir de l’ombra de la silueta del cos humà reflectit a l’aigua, que estableix una intersecció amb l’ombra de l’arbre, sintetitzada en un raig de llum resplendent que desmaterialitzat es mou al ritme dels efectes del transcurs fluvial...

L'ÚS D’OBJECTES, LLUMS I OMBRES

Per construir aquesta peça utilitza una família d'objectes i/o coses que, per la seva poca significança o suposada banalitat intrínseca en el món material, estan destinades a l’oblit històric, com són les caixes de les maquetes de l’arquitectura del poble, que recorda les construccions populars del Mediterrani. Estructures que li han permès construir de manera al·legòrica, formes cúbiques d’un sol mòdul de murs despullats i una sola obertura disposades al damunt del coster de muntanya, empilament construït des de diferents perspectives, distàncies i relacions espacials, reforçat pel contrast de la llum i de l’ombra. 

  

O elements de la naturalesa (fulles de ceps, flors, aigua...) que a poc a poc s'obren i es tanquen o pugen i baixen al mateix ritme que ho fam les paraules i el so de la cançó. Baulida, davant de la impossibilitat de conèixer directament la realitat històrica, ofereix un altre punt d'accés a aquest món, a través de la imaginació i del fascinant món simbòlic presents a la lletra de la cançó per exaltar la força de la vida, de la dinàmica dels cicles naturals, de la primavera i la tardor, del dia i la nit, de la llum i la foscor, de la vida i la mort.

EXPRESSAR LA CORPORALITAT FÍSICA DESMATERIALITZADA

El contingut de la peça d’Ester Baulida explora les possibilitats estètiques de la ubiqüitat de la imatge que crea entre cos, paisatge i superfície, i que estàn inexorablement lligades al ritme i a la cadència de la interpretació de la cançó, per mostrar els seus components abstractes i, sobretot, immaterials. Per evidenciar que la realitat és llenguatge, no és més que llenguatge, una transsubstanciació de paraules i cossos en sons i imatges transmesos per la llum.

 Ester Baulida "Nochera" 2016. Vídeo instal·lació, 7:14 minuts

 


Crèdits:  

Vídeo: Ester Baulida 

Fotografies: Àngel Vila 

Text: ARBAR 

 Consulta el currículum d'Ester Baulida