2025- FER VOLAR ESTORNELLS: COREOGRAFIES INVOLUNTÀRIES

Diuen que els estols d’estornells es desplacen a partir d’una mena d’onada de repeticions. Un estornell es mou contagiat pels moviments que fan els set estornells que té més a la vora, cap d’aquests ocells dirigeix la dansa. La seva precisió és fruit de la seva atenció, còpia i adaptació al moviment dels altres.

Aquest cicle proposa tres accions que exploren diferents formes d’apropar-se a la impossibilitat de fer exactament el mateix. El punt de partida és la repetició, un concepte que Samuel Beckett va treballar de forma obsessiva i molt particular. Les seves minucioses didascàlies mostren una intenció musical i coreogràfica en l'ús de la repetició. L’univers beckettià convida a veure dansa allà on aparentment no n’hi ha. El fet coreogràfic es presenta en la mirada de l’espectador per l’encanteri de la repetició. Des d’aquesta perspectiva: veure persones fent cua, algú que pela una taronja en forma d’espiral, un objecte que sura sobre l’aigua del mar o el sacseig d’un contenidor de reciclatge buidant-se, pot ser un fet coreogràfic si observem coreogràficament. Però aquell que mira és conscient que potser és contagiat per la dansa que veu? 

La proposta ha pres la forma d’una acció en tres actes, on els tres participants presenten els seus treballs de forma interconnectada.

Acte I: Anna Fontaner I escoltar l’herba com creix.
Acte II: Josep Maynou  Rutina Inusual  II.
Acte III: Jordi Mitjà De com menjar amb els dits i llepar-se els ulls.

L’acció I escoltar l’herba com creix és una mostra clara de per què el treball d’Anna Fontanet representa una aportació singular a la dansa contemporània. En aquest projecte, la coreògrafa explora com els sentits —el tacte, l’olfacte i l’oïda— poden transformar-se en matèria escènica i, al mateix temps, generar un espai íntim de percepció compartida. L’herba, amb la seva fragilitat i persistència, es converteix en una metàfora de la pròpia creació artística: lenta, subtil, però capaç de transformar tot un paisatge.

Un primer element que es fa evident en aquesta peça és la fusió entre cos i so. A I escoltar l’herba com creix, el so i el moviment no són elements separats, sinó processos entrellaçats que construeixen una experiència sonora en directe. L’espectador no només veu el cos que es mou, sinó que també “escolta” el moviment, emfatitzat pels sons que generen materials com el paper o el plàstic. En aquesta interrelació, cada gest, material i entorn donen lloc a un so irrepetible. Aquesta aposta reafirma la idea que la dansa no necessita suport musical extern, ja que és capaç de generar la seva pròpia sonoritat vital i, alhora, construir un llenguatge performatiu proper i personal.

Aquesta concepció del cos com a generador de sonoritat vital connecta de manera natural amb el projecte Fer volar estornell. Coreografies improvisades. Si en la primera acció l’herba simbolitza el creixement lent i constant, en la segona l’estornell remet al moviment col·lectiu i imprevisible, propi d’un estol. En tots dos casos, Fontanet treballa des de la improvisació com a motor creatiu: l’herba creix sense pauta fixa i l’estornell vola seguint patrons canviants i espontanis. L’artista trasllada aquesta lògica a l’escena, on cada gest i cada decisió obren camins inesperats.

Així, tant I escoltar l’herba com creix com Fer volar estornell exemplifiquen una mateixa visió de la dansa: entendre-la com un procés obert, orgànic i viu. El cos i el so germinen junts, de la mateixa manera que l’herba es desplega silenciosament o que els estornells dibuixen figures sempre noves al cel. En aquest sentit, la creació de Fontanet és una invitació a escoltar i observar els ritmes de la natura per traslladar-los a l’espai escènic.

Josep Maynou, en l’acció Rutina Inusual (II), que constitueix el segon acte de la proposta d’Alba Santmartí Fer volar estornells, coreografies improvisades, proposa un recorregut pels diferents espais de la Vall de Santa Creu i del centre ARBAR.

La peça s’inicia a l’abeurador de la font del poble, just en el moment en què acaba la intervenció d’Anna Fontanet i es desplega com un ritual fragmentat de preparació d’alguna cosa que encara no se sap què és. En aquesta peça, l’artista es mou com els estornells en vol, implicant el públic en un recorregut que desafia les convencions de l’art i transforma l’espai quotidià en un escenari de sorpresa i reflexió. Seguint la seva metodologia nòmada, disposa les parts del vestuari creat per Natalia de Assis escultòricament al llarg del camí com petites indicacions d’un ritual que es desplega davant dels espectadors. L’acció comença dins de l’abeurador de la font, on Maynou es ruixa amb aigua amb una mengera; després, comença a vestir-se de manera fragmentada: a l’arbre hi troba el barnús a la planta de la pujada a la plaça els calçotets, als retrovisors d’un cotxe de la plaça els mitjons, a la finestra del magatzem els pantalons, a la finestra de la façana el repel·lent d’insectes i, a l’entrada del pati, la pinta. Passa pel pati i la cuina fins a la Sala del Vi, on es posa la camisa que penja de la làmpada i, a prop, es calça les botes camperes i, finalment, a la Sala del Trull, completa el vestit amb el frac, que ornamenta amb unes culleres doblegades.

Un cop vestit de gala, Maynou interpreta la seva versió de “Hoy puede ser un gran día” de Joan Manuel Serrat, torna a la cuina per recollir les ulleres dins de la nevera i surt al pati, on connecta amb l’acció en procés de Jordi Mitjà De com menjar amb els dits i llepar-se els ulls.

Els objectes trobats en el seu recorregut es transformen en elements centrals de l’acció, creant una relació directa i poètica entre l’objecte, l’espai i l’espectador. Així, el quotidià es transforma en una experiència immersiva que convida a la reflexió i a la interacció,  destacant la capacitat de Maynou de fusionar l’art amb la vida quotidiana i generar experiències sensorials i intel·lectuals per al públic.

La proposta de Jordi Mitjà,De com menjar amb els dits i llepar-se els ulls, relaciona el menjar amb l’art a través de la performativitat i la vivència sensorial. L’artista convida els participants a menjar amb les mans, un gest poc habitual en la cultura occidental que desperta sensacions estranyes, vergonyoses i curioses, transformant l’acció quotidiana de menjar en un ritual. Trencant convencions amb estris no tradicionals i amb sorpreses en l’elaboració del menú, fa que el menjar deixi de ser només aliment i esdevingui gest, experiència i convivència compartida, convidant els participants a connectar amb els altres i amb l’aliment d’una manera instintiva i ritual. En aquest procés, difumina la línia entre cuinar i degustar, fent convergir l’elaboració i el tast en una coreografia comuna, on els moviments i gestos passen a formar part de l’experiència.

L’acció compartida de Mitjà clou el cicle en tres actes proposat per Alba Sanmartí, Fer volar estornells, coreografies involuntàries —iniciat per Anna Fonant i continuat per Josep Maynou—, que planteja coreografies espontànies i involuntàries amb un ritme col·lectiu imprevisible. Amb De com menjar amb els dits i llepar-se els ulls, els gestos dels participants esdevenen moviments compartits que cohesionen l’experiència, tancant el cicle amb un acte col·lectiu, sensorial i coreogràfic que transforma la dinàmica de cuinar i menjar en un ritual lliure, coral i participatiu.

Crèdits
Data: 26 de juliol del 2025 
Hora: a les 19 hores
Lloc de trobada: Centre ARBAR
Fotografia: Jordi Mitjà
Text: Alba Sanmartí

Amb el suport de la Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Diputació de Girona, Ajuntament del Port de la Selva, el Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona, l'Institut d’Estudis Empordanesos i la col·laboració de l'Associació de veïns de Sant Marçal, la Vall de Santa Creu, el Celler Mas Llunes i Vinyes dels Aspres.