Jordi Mitjà

Amb pijama o sense és l’activació d’un altre àpat, amb reminiscències dels menús de moda dels anys setanta. Es tracta de desenvolupar aquestes intuïcions i esborrar qualsevol convenció teatral, de manera que el públic i les seves interaccions conformin l’esdeveniment mateix i generin l’espai propici per a l’intercanvi i la conversa com a format performatiu. Una mena d’espectadors deslliurats dels focus i amb càrregues reals. Trobades infinites, agraïdes, que, de sopar en sopar, d’any en any i d’activació en activació, es fan fructíferes.

Fa anys que, de forma —quasi atzarosa—, cuino per a ARBAR, que és com cuinar per a les amistats. He fet altres provatures vinculant performance i cuina, com la que vaig dur a terme el juliol de 2025 a l’Ateneu Barcelonès. Una performance amb un grup de cuineres de Lladó —Pantagruel i els equívocs—, però és a la Vall de Santa Creu on he pogut fer d’aquesta pràctica performativa una realitat persistent i lògica.
És a ARBAR on he cuinat per parlar del valor dels descarts, de les converses vinculades a les sobretaules; on he recreat un restaurant; on he parlat del que significa menjar amb els dits a la nostra cultura i en d’altres.

Aquest any poso el focus en els records. Vull activar records d’infància i provocar sorpresa en els joves que no hagin viscut aquella explosió culinària i de sobreabundància posterior als anys de postguerra. Ho faig amb un menú senzill que es focalitza, sobretot, en les postres: per la seva complexitat, pel significat ximplet del seu nom i per les versions i reversions que encara perduren en el temps.
El fet que l’altre artista convidat del cicle sigui Carles Congost ha tingut un pes molt gran en la decisió d’aquest menú, i també el fet generacional que ens uneix a ambdós. Revisant —en retrospectiva— tots aquests treballs performatius, hi veig una manera de fer similar, una mena d’ocurrència culinària que, portada a la pràctica, acaba agafant una volada que desdibuixa tota previsió inicial. És sorprenent i, de vegades, decebedora, però sempre ha estat pensada i executada des de la convicció que donar menjar i beure als públics dels actes, de forma conscient, permet presenciar respostes que s’articulen totes soles i que són màgiques en si mateixes.
El sopar-performance Amb pijama o sense s’emmiralla en els bars de platja i, alhora, en els restaurants populars amb grans menjadors dels anys setanta, amb unes menges que els homenatgen. Un menú fred i festiu per rememorar, sobretot, el nostre Pijama, unes postres que varen marcar una època.

He pensat que utilitzaré un batí (1*) com a indumentària per servir-les. Avui en dia, aquestes postres gairebé han desaparegut de les nostres taules.
El Pijama comença a existir —d’alguna manera— amb el també famós Peach Melba, creat per Auguste Escoffier el 1893 a l’Hotel Savoy de Londres en homenatge a la cantant d’òpera Nellie Melba. L’any 1951, al restaurant 7 Portes de Barcelona, Paco Parellada va recrear el Peach Melba, que, per casuístiques de comprensió lingüística, es va rebatejar com a Pijama. Resulta que uns soldats estatunidencs volien les postres d’Escoffier i els responsables del restaurant van entendre i interpretar erròniament el que pronunciaven els soldats, modificant-ne el nom i, de passada, la recepta.
Unes postres que s’escamparien ràpidament pel territori català i que esdevindrien imprescindibles en les grans ocasions: batejos, comunions o reunions familiars, com les que ens convoquen cada estiu a la Vall.

(1*) BATÍ m. Jaqueta amb alamares que els senyors duen per estar dins de casa (Barc.); cast. batín.

Crèdits
Data d’inauguració: 18 de juliol
Hora: 21 h
Lloc: Centre ARBAR

Fotografia: Jordi Mitjà intervinguda.
Text: Jordi Mitjá