Intervenció «Camins de sargantanes», del Col·lectiu Libèl·lula (Rosa Suñer i Roser Domènech)

Una relació vivencial amb el paisatge

A la Sala del Vi les components del Col·lectiu Libèl·lula, Rosa Suñer i Roser Domènech, mostren el projecte «Camins de sargantanes». D’una banda, Rosa Suñer presenta tres filmacions de treballs de moviment del cos amb tramuntana: Aiguamolls de l’Empordà (2016), Camí vell de Cadaqués al Port de la Selva (2015) i Far de cala Nans, Cadaqués (2011). De l’altra, Roser Domènech presenta l’enregistrament de la locució d’una selecció del seu poemari inèdit Escriure és aturar (2016).

Cada intervenció se situa en un dels dos extrems de la sala, ja que l’objectiu és que les peces es comuniquin, dialoguin i en certs moments puguin arribar a parlar de la realitat. A prop de l’entrada, Rosa Suñer projecta el seu treball arran de terra, on el sòl esdevé una prolongació dels paratges naturals amb què interactua. Al fons, al cor de l’antic celler de vi i entre immenses botes, surt amb contundència la veu de Roser Domènech recitant versos.

Exploració del territori

Rosa Suñer es proposa explorar el territori a través de diferents moviments del cos amb el so de la tramuntana de fons, una sensació auditiva que esdevé un pessigolleig que posa de manifest la seva filosofia de moure’s i escoltar, escoltar i moure’s: la sensació i el pensament al servei del moviment. En aquests indrets entre naturals i rurals, l’artista investiga formes coreogràfiques personals a partir de l’observació de la conducta i dels moviments dels éssers vius, per extreure d’aquest coneixement les múltiples formes amb què el cos interactua amb les especificitats i inclemències del paisatge, com ara amb la tramuntana, els desnivells... En aquestes ubicacions, el seu cos es va movent, ballant, apareixent i desapareixent, per acabar integrant-se en la immensitat del paisatge.

L’artista ha recollit aquestes experiències en el que ella anomena petites filmacions, enregistraments de les seves experiències d’art d’acció en paratges emblemàtics de l’Alt Empordà, com ara el parc natural dels Aiguamolls de l’Empordà o el parc natural del cap de Creus. Registres conceptuals, captats amb una càmera fixa, en què l’acció se situa entre dues realitats (el mar i la platja, dos marges d’un camí o el límit d’un mur). Un cop editades, són la mostra final del seu procés de treball.

En paral·lel a aquestes propostes, Roser Domènech, al poemari Escriure és aturar, escrit entre el 2014 i el 2016, fa una reflexió personal que també parla d’aquest paisatge, però vist des de l’interior. Parla de què significa la por, el no-res... estimar sense mots malgrat que l’escriptura és la seva manera personal d’estimar, perquè, tal com diu, «escriure és aturar el temps».

La connexió entre cos-moviment-imatge i paraula-ritme-so

Rosa Suñer i Roser Domènech no proposen un treball conjunt sinó un diàleg ple de complicitat, per mostrar com conflueixen i s’enreden les seves peces: el cos i la paraula. D’aquesta manera, concreció i expansió, modulació del cos i modulació de la veu, s’expandeixen per l’espai per interaccionar entre elles i generar una nova natura doble: la natura natural, que mostra el que hi ha fora de l’ésser, l’entorn, i la natura psíquica, que parla del món interior del subjecte. La seva convivència engendra una situació de màxima intensitat, ja que l’espectador es troba en un espai conceptualment connectat per intenses capes de forts vincles emotius i afectius. Per aquest motiu, ambdues artistes estableixen, en sentit al·legòric, una correlació entre els afectes de les persones amb els animals, els efectes atmosfèrics i les plantes. Aquest estat d’osmosi va generant un entravessament creatiu que constata l’existència d’una manera de ser i d’estar en el món, la sensitiva, i sobretot la creativa, que emergeix com un remolí que va de dins enfora i de fora endins. Per tant, si Roser Domènech camufla el seu sentir més líric entre el significat de paraules com herba, núvol o onada, Rosa Suñer es camufla entre els materials naturals del paisatge, com ara cúmuls de restes vingudes del mar, en el punt de canvi de direcció del camí o en la convergència de les línies de la perspectiva.

El litoral, zona geogràfica amb un contundent contingut polític

No és pot oblidar, que en espais com els Aiguamolls de l’Empordà és molt present —encara que de manera subliminal— el significat que el litoral té per a la nostra contemporaneïtat, no només com a zona geogràfica sinó com a zona geopolítica, ja que les costes marquen els límits i són fronteres subjectes a les tensions i contradiccions de les tesis defensades pel neoliberalisme, com la globalització i la seva política migratòria.

Crèdits:  

Vídeo: Rosa Suñer

Fotografies: Àngel Vila 

Text: ARBAR 

Publicacions de Roser Domènech