Intervenció «Nochera», d'Ester Baulida

A la Sala de l’Oli, Ester Baulida  presenta la videoinstal·lació «Nochera» (2016), títol que parteix de la partitura de la zamba del mateix nom escrita per Jaime Dávalos, amb composició musical d’Ernesto Cabeza i interpretada per Sílvia Pérez Cruz. La videoinstal·lació s’ubica al bell mig de la sala, de manera que es pot veure des de dues bandes, per establir una interacció poètica i diàfana amb un espai carregat d’història. Alhora, el contingut visual s’integra en l’arquitectura de l’immoble.

La lletra de Jaime Dávalos poetitza sobre el contacte íntim de les persones amb la seva terra, per parlar de manera insòlita d’un sentiment d’absència, de soledat, d’enyorança... per trobar l’empara en el recolliment de la nit. Baulida, com a cantadora de configuracions visuals, empra una estructura narrativa no lineal de caràcter al·legòric en la qual combina imatges estàtiques (fotografies) amb imatges en moviment (filmacions) per produir escenes enigmàtiques dinamitzades per una àmplia gamma de fosos; és a dir, superposicions que li permeten crear un lligam conceptual amb les imatges, per expressar la seva percepció personal de l’entorn a partir d’una interrelació híbrida i orgànica entre els fenòmens naturals i els estats emocionals.

D’aquesta manera, Ester Baulida, captivada pel component poètic de la zamba, seguint una lògica cíclica va filant imatges que poden ser tant un relat biogràfic que parla de la seva vinculació amb l’entorn natural i cultural de la zona com representacions misterioses que mostren un retrat d’afinades emocions que parteixen del lloc més recòndit del seu ésser, per parlar sobre la poètica del paisatge amb sentiments d’absència subliminals reflectits en qüestions sobre l’amor, la vida o la mort.

Baulida parteix de les experiències directes i de l’observació del seu entorn

La peça d’Ester Baulida evoca no només la lletra de la cançó sinó la cadència inexorable del ritme de la veu de Sílvia Pérez Cruz, de manera que tant el contingut com les formes donen a l’espectador la possibilitat d’obrir la ment cap a nous horitzons de significació per desvetllar-li la capacitat creativa, d’una banda buscant llaços de connexió mitjançant les experiències viscudes i, de l’altra, apel·lant a les seves facultats sensorials per interaccionar amb les particularitats immanents del vídeo, ja sigui amb el sentit més evident, el visual, el més indeleble, l’auditiu, o potser el més encobert, el tàctil, perquè esdevingui una font de coneixement/pensament. El seu discurs, des d’una perspectiva molt subjectiva, es va construint en diverses capes de significació que semblen escapar-se de l’estricta lectura o comprensió intel·lectual, tal com ho fan els versos de la cançó.

 En definitiva, de l'energia vital, expressada pel fèrtil aroma de la cabellera pluvial que cau amb força a la terra, terra assedegada de nutrients per fer fruitar els ceps i cobrir-los de raïms daurats, arrodonits, que són miralls de la lluna.

Baulida es pregunta quins són els moments més significatius d’una existència. Potser els raptats per la creativitat i expressats com a art i cultura.

La guitarra és un instrument de corda que té forma de silueta femenina, cintura sonora que canta com són d’efímers els moments de desig designats capriciosament per la força còsmica de les estrelles. Instants d’inflexió que marquen i s’esvaeixen com ho fan la intensitat de la llum de la lluna o l’aroma del vi. La forma de guitarra com un cos femení és present en el vídeo a partir de l’ombra de la silueta del cos humà reflectit a l’aigua, que estableix una intersecció amb l’ombra de l’arbre, sintetitzada en un raig de llum resplendent que, desmaterialitzat, es mou al ritme dels efectes del transcurs fluvial.

L’ús d’objectes, llums i ombres

Per construir aquesta peça, Baulida utilitza una família d’objectes que, per la seva poca significança o la seva suposada banalitat intrínseca en el món material, estan destinats a l’oblit històric, com són les caixes de les maquetes de l’arquitectura del poble, arquitectura que recorda les construccions populars del Mediterrani. Aquestes estructures permeten construir de manera al·legòrica formes cúbiques d’un sol mòdul, de murs despullats i una sola obertura, disposades al damunt del coster de muntanya, empilament construït des de diferents perspectives, distàncies i relacions espacials, reforçat pel contrast de la llum i l’ombra.

Elements de la naturalesa (fulles de ceps, flors, aigua...) que a poc a poc s’obren i es tanquen o pugen i baixen al mateix ritme de les paraules i del so de la cançó. Baulida, davant de la impossibilitat de conèixer directament la realitat històrica, ofereix un altre punt d’accés a aquest món, a través de la imaginació i del fascinant món simbòlic presents en la lletra de la cançó, per exaltar la força de la vida, de la dinàmica dels cicles naturals, de la primavera i la tardor, del dia i la nit, de la llum i la foscor, de la vida i la mort.

Expressar la corporalitat física desmaterialitzada

El contingut de la peça d’Ester Baulida explora les possibilitats estètiques de la ubiqüitat de la imatge que crea entre cos, paisatge i superfície, i que estaàn inexorablement lligades al ritme i a la cadència de la interpretació de la cançó, per mostrar els seus components abstractes i, sobretot, immaterials. Per evidenciar que la realitat no és més que llenguatge, no és més que llenguatge, una transsubstanciació de paraules i cossos en sons i imatges transmesos per la llum.

Crèdits:  

Vídeo: Ester Baulida 

Fotografies: Àngel Vila 

Text: ARBAR 

 Consulta el currículum d'Ester Baulida