1988 Pintura/Neofiguració

 

 

 

 

 

Isaac d’Aiguaviva: "Pintures"

Es deixà cobrir per la suau vànova del Mediterrani      

notava que tenir quelcom d’especial,
alguna cosa que li donava escalfor.
Més era totalment incapaç d’esbrinar la causa,
tenia l’esguard fit a l’horitzó.
(...)

Observà de nou,
el que era bell des d’antic
i començà a qüestionar-se pel seu Arché1,
ja no era tan sols l’aigua, l’aire o l’indeterminat
sinó: el Mar, el Cel i la Llum.2

[1] Arché, principi últim d’allò que els presocràtics buscaven per explicar el món.
[2] Pol, Marta. Isaac d’Aiguaviva, exposició a La Punxa del 7 al 28 d’abril de 1989. Col·legi Oficial d’Aparelladors i Arquitectes tècnics de Girona. 

 


Pep Camps "Pintures"

El trapezi i la ràfega de la caiguda del cos humà al buit són els motius de dues de les pintures sobre paper que va presentar a l’exposició a la Catedral del Vi. Ambdues imatges mentals li van permetre representar una “figura a l’aire que evoca i dialoga amb l’espai d’una forma natural, ja que l’aire i l’espai entren i surten de la peça d’una forma molt contundent. En aquest cas el buit dona tot el sentit al ple.” “En línies en moviment de formes meditatives, impregnades d’equilibri (...). Però serà gràcies a la transparència i a l’absència de la realitat fàctica, que (...) emergirà de la poesia pura, vibració hermètica rendida a la força i caprici del vent” [1].

 [1] Marta Pol. De Morolo a Besalú. Diputació de Girona    

 


Ignasi Esteve " Pintures"

"Ignasi Esteve forma part de la nova generació d'artistes que voluntàriament, per inquietuds intel·lectuals i estètiques, han recuperat com a medi d'expressió la figuració posant en qüestió el concepte d'estil. 

(...) El color, en Ignasi Esteve, és l’element bàsic i punt clau per captivar, endinsar-se i comprendre la seva pintura. El dibuix quedarà subordinat ⌈al color⌉, amb la qual cosa, la composició esdevé fruit de la unió d’ambdós mitjançant ⌈tons⌋ contrastats o violents entre si, però sempre òpticament harmònics. La cromatologia mai és neutra, ans el contrari, rica de contingut connotatiu i denotatiu, donant forma, suport i vida al dibuix. En la mesura que l’artista va desdibuixant dita composició, el conjunt guanya en suggerència i misteri, (...) fent-nos gaudir d’un plaer estètic dual: per una banda, satisfactori per un procés d’empatia positiva i, per l’altra, de contradicció. (...) Malgrat que els personatges puguin mostrar postures plaents, sempre desprenen quelcom de destensat i emmascarat, ratllant així, tot allò que està més enllà de l’abast humà”. [1]

 [1] Pol, Marta. Ignasi Esteve.   Humor i Revolució. “Figuració dels anys 80”. Pàg 412.