1993 Escultures/Dibuixos

Pep Aymerich des del principi del seu treball artístic ha  investigat de manera paral·lela l'escultura i l'art d'acció, aquestes línies  són per a ell indissociables. "La tècnica emprada es caracteritza per ser molt acurada i precisa d'acord amb les necessitats de cada peça, (...) amb un acabat impecable (...)"[1].   Treball introspectiu que sorgeix del " viatge de l'esperit  vers l'ànima, per reflectir la seva preocupació per transcendir més enllà de la pròpia matèria  i elevar-se a l'infinit. la majoria de les escultures tenien formes el·líptiques,  ovalades o esfèriques  i gairebé sempre amb les arestes arrodonides, que li atorgaven una qualitat d'exempta.

 [1] Pol, Marta. Pep Aymerich. Catàleg de l’exposició Escletxes, editat per Espais Centre d’Art Contemporani, Girona, del 15 de setembre al 23 d’octubre 1994.


Isabel Banal  va presentar la sèrie de dibuixos de petites dimensions, amb motius construïts a partir de collages d'imatges de la vida quotidiana com etiquetes d'infusions o dibuixos efectuats per l'artista com muntanyes o llibretes en blanc. La  disposició d'aquests elements en l'espai estava pensada per destacar la seva autonomia, seguint una estructura compositiva pròxima a les  seves escultures expandides. Imatges amb una forta "càrrega poètica, precisa i sense ambigüitats, que permeten a  Isabel Banal parlar metafòricament de l’esdevenir diari com l’element transformador del seu discurs artístic. Tot i que cada element  manté la seva identitat en mostrar-se amb senzillesa i austeritat, es transforma en sentiment vivencial i alhora es transfigura allò inanimat en ens vius. I a mesura de contemplar-les, la vibració fa parlar el silenci, on les petites coses esdevenen al·legories d’una realitat" que pren significació gràcies a  la connotació analògica  que estableix l'espectador/observador, a partir d'un particular sistema de relacions vinculades al  seu coneixement i /o experiència vital. 


La instal·lació d'escultures que, Toni Giró va presentar el 1993 al menjador de les botes de la Catedral del vi, volia ser una reflexió sobre la relació de l'artista, de l'obra i de la situació de l'observador en l'espai a intervenir. D'aquesta manera, va treballar la idea del subjecte-art a partir del rastre d'una part del seu cos i va elaborar diverses empunyadures de la seva mà, que va passar a metall per ser col·locades en suports o peanyes de diferents mides i materials, però mantenint una correlació de proporció i escala molt singular. Alhora que va concebre la instal·lació de les escultures com una escenografia, a partir de la idea de teatralitat, per tal de poder observar com aquests principis, casí performàtics, interaccionaven amb els objectes del celler i la dinàmica de restaurant. Aquesta nova realitat, li va permetre establir una nova relació entre observador i la instal·lació, ja que per les seves particularitats comportava certes dificultats en la lectura global de l'obra. Ja que, si per una banda, la majoria de les escultures mantenien una correlació d'objecte i peanya d'escala molt particular, i de l'altra, la seva disposició -entre l'arquitectura i les taules- proporcionava als comensals, en estar asseguts al menjador-celler, una visió excepcional de l'entorn. Així doncs, el treball de Toni Giró posava l'accent, com el mateix artista ha descrit "en el rastreig d'una expressió plàstica que tradueix, amb humor i ironia, una subtil aprehensió de la realitat".