Acció de Jaime Vallaure+La Comunidad sanguínea "Lapidum - Investigació performativa sobre la ruïna"

JAIME VALLAURE Y LA COMUNIDAD SANGUÍNEA LAPIDUM 

La conferència performativa "Lapidum - Investigació performativa sobre la ruïna"  va ser l’acció de la segona fase del projecte que Jaime Vallaure i col·laboradors van realitzar el dissabte 7 de juliol a ARBAR.

LAPIDUM FA ESMENT A L'ENDERROC COM REBUIG I A LA RUÏNA COM ANCORATGE A UN PASSAT CADA VEGADA MÉS ALLUNYAT DELS NOSTRES DESITJOS I INTERESSOS.

La primera fase del projecte d’art d’acció  Lapidum" de Jaime Vallaure i la Comunidad Sanguínea titulada “L’estada” es va realitzar a principis del mes de juliol a la construcció parcialment derruïda de la Plana, a la serra de Rodes, on l’artista i els col·laboradors, van treballar en el procés de recollida d’informació i material de l’immoble[1]. L’objectiu de  l’acció performativa era, com a pràctica artística contemporània, aprofundir en la història del lloc  per posar en evidencia com des de temps remots s’ha establert una intersecció entre  l'art, la ciència i la tecnologia. Amb una actitud gairebé arqueològica, la seva hipòtesis de treball es basava en explorar, mesurar i reubicar les pedres de la construcció  per investigar, malgrat la seva precària situació, sobre les condicions d'habitabilitat del lloc.

Amb aquesta finalitat van seguir un protocol d'accions destinades a confrontar les nocions d'habitabilitat-llar-refugi amb l’enderroc-rebuig-ruïna. Un treball de camp basat en mesurar les dimensions de les parts derruïdes de la construcció amb cordills, quantificar els materials trobats (pedres) i el temps transcorregut (anys, segles) mitjançant uns indicadors que eren les mateixes pedres portades d'Astúries,  on hi anotaven amb guix les quantitats i les dates.  Pedres que després van anar-les col·locant, de manera temporal, en els forats de les parets de pedres.

Aquestes dades obtingudes de l’estudi específic del lloc,  entès com specific-site,  els va permetre plantejar-se tot un seguit de qüestions sobre el sentit de la mateixa acció. Com també, què és el patrimoni? Com es protegeix i preserva el valor històric i cultural del passat?  Quin ha de ser el rol que l'art contemporani ha d'exercir quan interactua amb l'art i el coneixement del passat? Sense oblidar la necessitat d'establir vincles dialèctics i dialògics, d'acord amb els imperatius ecològics-ambientals, entre l'activisme artístic i la política cultural. El que es plantegen és, quin paper ha d'exercir l'art?

LAPIDUM: SALVAGUARDAR EL VALOR DEL CONEIXEMENT HERETAT

Van estructura la conferència en catorze misteris petris, misteris que es van desenvolupar en una sèrie d'escenaris experimentals acuradament seleccionats per representar, justament  catorze figures de pensament, fils narratius per exposar, distorsionar  i discutir la idea de ruïna de manera enginyosa.  Atès que l’objectiu de la peça va ser investigar la possibilitat de construir un discurs estètic sobre un món pretèrit a partir de pedres, llibres vells, queixal i l’anàlisi de les paraules associades. Elements tots ells amb identitat pròpia però, al no poder ser el que eren ja que es troben fora del sistema en el qual estaven integrats, les pedres ja no són muntanyes naturals o parets construïdes, els llibres no poden ser llegits  perquè les pàgines han quedat enganxades o la lletra s'ha destintat, el queixal no pot mastegar perquè no forma part d’una boca... es troben fora d’un sistema, només es poden  salvaguardar com a ruïna.  I amb el propòsit de reflexionar sobre aspectes dinàmics de la cultura contemporània, van plantejar una indagació lingüística imaginativa del terme pedra i els seus  derivats en llatí: lapis, saxum, rupes, petra, grando.

Els conferenciants debatien, no només sobre les diferents cultures històriques vinculades a la pedra com a tecnologia punta, sinó que, de manera subliminal es referien a  la intersecció que des d’antic s’estableix entre el  llenguatge, les coses i l'art. La pedra en tot moment esdevingué el centre del discurs, durant l’acció van abordar qüestions que estan en el cor de les discussions contemporànies, como la hipotètica intel·lectualitat en una societat en què els coneixements es dirigeixen bàsicament cap a qüestions tecnològiques, virtuals, econòmiques... on sembla ser que la formació humanística, ja siguin els coneixements històrics sobre el llenguatge, l'art o la cultura en general viuen immersos en un procés de decadència, de ruïna. És a dir, en aquest moment que sembla dominar una concepció pragmàtica de la cultura, el que es planteja és com es pot abordar el coneixement de la realitat des d'una perspectiva pètria, animal o humana.

En aquest punt, la col·laboració de persones d’una mateixa comunitat sanguínia, ha estat molt significativa, d’una banda, per posar en evidencia una problemàtica generada per la confrontació de punts de vista o mirades generacionals diferents sobre la veracitat del coneixement. Qüestió no sempre resoluble i no sempre demostrable, però Vallaure i la Comunidad Sanguína van posar en evidencia la necessitat imperiosa del compromís de buscar  la veracitat de la informació que es comunica als altres, alhora que, mostrar una oposició al valor de l’autoritat, ja sigui per superioritat en coneixement o per edat. I, de l’altra, adoptar un enfocament performatiu més demostratiu que parlat, utilitzant les pedres, els sons i/o els dibuixos per comunicar-se. Repensar la ruïna com una font de coneixement del que va ser un dia, com quelcom dinàmic, generatiu i potencial.

INTERVENCIÓ

Pel que fa a la intervenció a la Sala de l’Oli, amb les pedres resultants de la conferència i les anteriorment disposades, han generat un entorn en el qual les pedres, petites i grosses, procedents de la zona —de la muntanya i del mar— dialoguen amb les pedres portades d'Astúries.

Pedres disposades en agrupacions per la sala, algunes naveguen com naus per l'espai, d’altres estan situades en les rapisses de la Sala de l’Oli o en la part superior de la premsa. Trossos lítics que són caps, rostres que els membres de la Comunidad sanguínea van anar dibuixant amb un retolador abans i durant l’acció. Les pedres són tractades com a entitats, ja que tenen boques, ulls i nassos són expressius. Entitats que omplen l’espai com presències, ja que la majoria dels rostres  recorden i reclamen a l’interlocutor ser escoltades, talment funcionessin com anotacions fetes pels avantpassats i que ara necessiten ser escoltats. En paral·lel a la Sala del Trull hi ha col·locat un enorme queixal, un tipus de roca pedra que forma part de l’organisme dels vertebrats, un element que parla de la vinculació entre la vida pètria i la vida orgànica.

En aquest context expositiu les pedres són tractades com a entitats, presències, reminiscències que necessiten ser revitalitzades per anar més enllà del concepte d'arqueologia, i és precisament la inquietant imatge dels rostres que es converteixen en un ressò d’un significat perdut, ja sigui simbòlic com històric pel fet que la majoria dels ulls actuals no estan preparats per desxifrar el significat del seu llenguatge. Però, si aquests rostres mirats com iconoemotions deixen de ser rostres emmudits per esdevenir símbols universals que parlen de la comunicació telemàtica i virtual. Per tant, l’espai arquitectònic per la seva habitabilitat esdevé una membrana semipermeable que pot aportar equilibri, a l’intentar buscar aspectes osmòtics entres diferents moments històrics, ja que la cultura és fruit de l’estabilització de coneixements.

[1] L’immoble havia sigut una casa pairal dedicada al cultiu que també tenia la funció d’hospital, una casa per hostejar les dones que feien el camí de peregrinació a Santa Pere de Rodes per Santa Creu.

Currículum de Jaime Vallaure

Crèdits:
Data i lloc: 7 de juliol la Sala de l'Oli i del Trull 
Fotografia: ARBAR
Text: ARBAR
Vídeo:  Cultural Rizoma
Per més informació sobre la trajectòria de Jaime  Vallaure accedir a: http://www.hamacaonline.net/autor.php?id=151