Resseguir la línia vol parlar del pas en solitari per un camí qualsevol en un entorn natural. Una passejada atenta a la connexió que s’estableix amb l’entorn.
La Vall de Santa Creu és un lloc ideal per proposar una experiència així. A més, el fet que Arbar estimuli treballs relacionats amb el lloc empeny a que Resseguir la línia es porti a terme. Es proposa una passejada amb un cert acompanyament, de manera que es puguin emfasitzar alguns dels elements que defineixen el focus de la proposta.
1 El camí al riu, el que baixa a mar, i el mateix que puja a Sant Pere de Rodes, ha estat fressat per pretèrites petjades que també l’han recorregut en ambdós sentits. Un munt de sons provinents d’animals, branques que es mouen amb el vent i pedres que salten al passar tenen la seva presència a cada tram. Altres presències que sonen també i no se’n sap ben bé la provinença insisteixen en fer-se audibles, convertint-se en els altres acompanyants de camí. I és així com aquestes passejades desperten tot tipus d’escolta.
2 El propi batec del caminant que, a mesura que respira el traçat, es va sincronitzant amb el batec de la muntanya i el de la formiga i el de la fulla…
3 L’expressió i l’actitud activa representada en veu. La veu manifesta l’energia materialitzada en so que flueix cap enfora per dissoldre’s en cada racó de bosc.
El dia 9 de juliol de 2016 les campanetes, sonalls i esquellarings es van fer sentir durant la baixada i pujada del riu; el caixó va fer bategar la Vall; el cant de la veu va néixer de sota els peus, va fer vibrar al caminant i es va estendre cel amunt.
ESTER BAULIDA
Caminar, transitar, moure’s... entre allò conegut i allò desconegut, entre el que és visible i el que és invisible, entre el silenci interior i els senyals acústics
El caminar és la forma de desplaçament humà més antiga, i Ester Baulida va voler recuperar aquesta activitat per interrelacionar natura i cultura com a forma d’expressió estètica.
Baulida, per portar a terme l’acció de caminada participativa «Resseguir la línia», realitzada el capvespre del dissabte 9 de juliol del 2016, va triar l’antic camí que condueix la Vall de Santa Creu al mar i va iniciar el trajecte a l’antiga vinya del Clumet per resseguir l’itinerari traçat per les passes de moltes generacions de gent de la zona. Aquesta via, que durant segles havia estat primària però que actualment està mig oblidada, té una orografia molt singular, ja que cal tenir present que la vall està situada al mig de les prominents muntanyes de la serra de Rodes. Antigament, la zona muntanyosa estava farcida d’oliveres i als vessants s’hi cultivaven fèrtils vinyes que arribaven gairebé arran de mar. Però, culturalment parlant, aquesta via és també un lloc simbòlic, ja que durant temps pretèrits va ser un camí que portava a Sant Pere de Rodes; per tant, també formava part de la ruta de dos camins de peregrinació: Santa Creu i Sant Jaume de Compostela.
Els senyals acústics
Els caminants es desplaçaven en silenci, un darrere de l’altre, per experimentar un estat de recolliment i contemplació. Alhora, es deixaven guiar pels senyals acústics que emetien els instruments idiòfons de percussió que es movien camuflats dins de la malesa —timbres subtils de diferents tipus de campanetes—, els quals menaven els participants, a través d’un llenguatge extraverbal i visual de caràcter auditiu, a endinsar-se en un paratge que per a molts, fins aleshores, era desconegut.
La condició lírica i el destí tràgic de la natura
Però, a mesura que el trajecte avançava i poc abans d’arribar al rierol, que era el punt d’arribada, s’anava sentint cada vegada amb més força el bategar de la caixa de percussió, que des de la distància emetia un clam d’atracció molt fort cap a un misteriós espai atàvic. La percussionista, vestida de vermell, tocava asseguda sobre la caixa, situada al damunt d’una de les roques de la riera. Era un cor que atreia els caminants cap a aquell punt, il·luminat amb llànties d’oli. Després d’una estona de ressonar la música, de l’altra banda del camí de la riera descendia una cantant que, vestida de negre, entonava una melodia de gran força lírica i omplia l’espai de ressonàncies històriques, per marcar el final de l’arribada i l’inici de la tornada.
Durant la tornada anava fosquejant i el so de les campanetes acompanyava de nou el recorregut. Es percebia un paisatge molt diferent del de l’anada. La llum del capvespre anava dibuixant la línia sinuosa de les carenes de les muntanyes al cel, com si a través del gran llenç que és el firmament volgués resseguir la vida latent del paisatge. Però a mesura que el trajecte avançava, quan encara la foscor no havia cobert de nocturnitat la vall, es podien veure les siluetes cúbiques de les cases del poble agrupades a la falda de la muntanya.
Amb l’acció «Resseguir la línia», Ester Baulida no pretenia només fer una passejada per gaudir de les vistes del paisatge des de diferents escales i perspectives, sinó fer palès que el fet de caminar pot esdevenir una experiència extrasensitiva i proporcionar a cada participant un espai de temps per a l’observació, la contemplació i el recolliment, per donar visibilitat a tot allò que està més enllà del llindar del que és visible, més enllà de la concreció de l’espai i més enllà de la convenció del temps. I invitar els participants a endinsar-se en el complex laberint del món interior, per entendre, com diria John Berger, que «cada pas és un pas gran sobre alguna cosa no dita».
ARBAR
Crèdits:
Data i lloc: 9 de juliol a les 20:30h a l'antic camí de la Vall
Fotografia: Àngel Vila
Text: Ester Baulida i ARBAR
Vídeo: filmació Visual13 i edició: ARBAR
Col·laboradors: Rita Baulida, Elisabet Farrés, Magalí Baulida, Adrià Lidón, Berta Baulida i Santiago Planella.